| jueves, 10 de diciembre de 2009 |
| Violenta reflexió |
Fa dies des de que un grup de joves d'una agrupació d'estudiants (que no ve al cas) va penjar a l'aparador de la botiga de roba on treballo un cartell on apareixia una noia jove, guapa, molt prima i vestida a 'la moda', seguint el perfil majoritari al que aspira i vol pertànyer la majoria de la població en general, sense fer distincions de sexe i edat. El missatge deia quelcom similar a 'les talles petites són violència de gènere'.
I això no és violència? Calia fer la reivindicació enganxant un cartell i deixar l'aparador ple de cola i fer la pintadeta amb un esprai? Calia? No hagués estat més ecològic, menys emprenyador i més efectiu (tot i que més perjudicial per la botiga en qüestió, més costós per el grup i menys directament efectiu amb l'intent de solució de la causa) fer una xarrada-debat o mostrar un reportatge explicatiu davant de la botiga? O encadenar-se davant de la fàbrica de roba, per exemple, segur que algú els hauria anat a gravar o a fer fotografies i encara haguessin sortit a les notícies!
A més a més, el més graciós de tot és que ho van fer a plena llum del dia, i ningú els va dir que paressin. ni ningú em va avisar a mi, que era dins de la botiga casualment mirant cap a fora... la gent mirava cap a l'aparador, i no entenia per què, i al acostar-me a mirar veig un grup de tres encaputxats amb una galleda, una escombra i un esprai que passen per davant de la porta a pas decidit... Que han anat cap allà? Preferiria que m'haguessis dit un 'quina putada', ara només falta que em diguis que 'no ha quedat tant malament...'.
La meva reacció immediata és arrancar el cartell i maleir-los per haver pintat de cola mig aparador i haver pintat a l'altre meitat un símbol de la dona ( ♀ ) amb esprai. Clarament el missatge es dirigia a la 'sobrepressió' que s'exerceix socialment a la dona, que és qui principalment rep aquest pes social d'haver de ser guapa, prima i anar a la moda. I, tot i ser dona, quina gràcia haver-ho de netejar...
Però hi segueixo pensant. Fa dies que hi penso. Si defenseu una causa tant noble com la que diu el cartell, no us tapeu la cara, i no intenteu defensar-ho com si fóssiu uns vàndals. Jo us ajudaré. Però no fent pintades ni enganxant cartells.
El que crec que cal reformar primer és la societat, hem de canviar els cànons de bellesa actuals que porten conseqüències físiques humanes, empresarials, socials, etc. Socialment es premia el sacrifici humà per aconseguir resultats moralment ridículs, vull dir que per exemple, es deixa de menjar per perdre pes radicalment aconseguir per ser prim i agradar més. Val la pena aquest sacrifici?
Si socialment no busquem aquest cànon, no caldria fabricar la roba de la mida que es fabrica (per exemple, als estats Units, el que aquí de mida és una talla mitjana, allà és petita) i les empreses que distribueixen la roba no l'oferirien (si es poden elegir les talles que es compren) ni les inclourien als paquets (quan es venen paquets tancats amb un assortit determinat de talles que acostuma a estar compost per el doble de les centrals respecte les de les puntes, per exemple 2 petites, 4 mitjanes, 4 grans i 2 extra-grans).
Canviem la nostre forma de pensar per deixar de maltractar-nos (fent coses que no són sanes, ni aconsellables i que sovint tampoc volem fer) i canviaran les empreses l'oferta de producte. El problema no és de les empreses que ho fabriquen (si no tingués públic no ho fabricarien), ni de les empreses que ho comercialitzen (són el vehicle entre productor i consumidor) ja que per molt que deixessin de produir i vendre talles petites, sense canviar la forma de pensar de la societat, la malaltia social del 'culte a l'estètica', no es curarà la societat i els malalts seguiran existint.
Les talles petites per mi no és violència de gènere. Els cànons de bellesa i la pressió del compliment són imposats socialment i aquests, sent contra la nostre voluntat real (com són, ja que no us enganyeu, tots volem ser acceptats per com som i sense fer esforços, però si cal canviar també ho fem) tampoc és violència de gènere. La violència de gènere és quelcom diferent al que aquest grup de joves reivindica, i barrejar termes d'aquesta manera és demagògia.
Segur que ens en recordem de la fotografia d’Oliviero Toscani, el fotògraf italià que és conegut principalment per les seves sempre comentades campanyes publicitàries... Creieu que això és violència de gènere?
Vist amb els seus ulls, aquesta imatge és violència visual, i desitjo que ens serveixi per pensar com acabar amb la violència de gènere de debó (entèsa més enllà del maltractament físic d’una persona vers una altre, incloent la no física i l'exercida d’un cap a un mateix). Pel que fa a 'les talles petites', crec que la solució és la mateixa: entre tots hem de repensar el món.Etiquetas: cànons, canvi, dona, món, societat, talles, violència, violència de gènere |
posted by .sfp @ 15:01  |
|
| 2 Comments: |
-
Esas fotos son muy duras...
-
Ja ho saps. Sempre pringuen els que menys ho mereixen.
|
| |
| << Home |
| |
|
|
|
| criminales |
 
 
|
| antecendentes |
|
| expedientes |
|
| Shoutbox |
"Un quejido, sordo y entrecortado al comienzo, semejante al sollozar de un niño, que luego creció rápidamente hasta convertirse en un largo, agudo y continuo alarido, anormal, como inhumano, un aullido, un clamor de lamentación, mitad de horror, mitad de triunfo, como sólo puede haber brotado en el infierno de la garganta de los condenados en su agonía y de los demonios exultantes en la condenación."
Edgar Allan Poe |
| cómplices |
|
|
| Powered by |
 |
|
Esas fotos son muy duras...