Comentàvem aquesta tarda amb la meva companya de blog, la Nerea Alfonso, i una de les autores de http://pesadillaenblogstreet.wordpress.com/ (blog que per cert recomano com a un dels millors de l'assignatura de Seminari de Qüestions d'Actualitat de José maria Perceval), la Laura Pallarès, una de les seves últimes entrades Mikael y Érica. En aquesta, Laura ens expressa la seva opinió de la relació, definint-la bàsicament com a original però poc creïble.
Doncs jo no la veig tant poc creïble, ja que, se’m acudeixen relacions (històriques fins i tot) similars. De fet, totes les relacions són pactes, tant les personals que impliquen un component emocional com les menys personals, les laborals, etc. Vist així, si totes les parts estan d’acord amb aquests pactes encara que des de fora (en alguns casos) semblin poc justos i desiguals (com sol passar), endavant! En aquest cas, les tres parts tenen clars el pacte i els papers que han de desenvolupar per complir-lo, i així actúen. Pel que fa a les reaccions colaterals que porten els pactes, hauriem d’apendre a diferenciar el que ens afecta directament i el que no, tot i que el comportament dels altres pugui transformar la nostre concepció d’ells. Amb això vull dir que, molts dels punts que acabem retenint del comportament dels demés són negatius, i per tant, si jo sé com actúa algú en determinades situacions però no em veig afectada, puc decidir cambiar (o no) la meva interactuació amb aquesta persona.
El que també m'ha agradat molt d'aquest blog són les frases cèlebres que s'intercalen entre els posts. Les trobo interessants pel fet de que la majoria són de personatges famosos als que coneixem per altres facetes diferents a la filosofia (podriem dir-li així a aquestes reflexions sobre la vida).
De la resta de blogs he trobat molt interesants i variades aportacions. Trobo divertit i amè el fet de que s'intercalin diferents gèneres com al blog de http://boiresmentals.wordpress.com/ (especialment trobo molt bona la entrada de ‘Mala vida’). En general, les entrades de http://waspwords.wordpress.com/page/2/ també són molt treballades tant pel contingut escrit com pel que tracten i els materials gràfics i audiovisuals que adjunten.
En general, l’assignatura ha estat molt interessant pel fet de que ens ha fet reflexionar de temes molt presents encara avui dia a la nostre societat tot i que puguin semblar de l’època dels nostres avis. Molts temes potser pensavem que no teniem gaire resolts a la nostre societat, però que hem vist que altres societats com la nòrdica que sembla tant evolucionada, democràtica i tolerant encara no té resolts.
. . Mis compañeros de Pesadilla en Blog Street comentaban hace unos días la relación entre Mikael y Erika. Cito a Laura:
Si hay algo que no logro entender de Millenium es la relación entre Mikael Blomkvist y Érica Berger. Y que el marido de Érica lo aguante es peor todavía. Supongo que el problema soy yo, debo ser una persona muy cerrada en este sentido. En realidad me parece una relación original. A mí me parece perfecto que cada uno haga lo que quiera hacer, por raro que sea. Pero, en este caso me parece una relación muy poco creible y que a mí, personalmente, no me aporta nada dentro del libro. Podrían haber sido amigos en vez de amantes confesos y nada hubiera cambiado, ni en el argumento del libro ni en la actuación de los personajes ya que esta relación no da mucho dolor de cabeza a los protagonistas.
No estoy de acuerdo en el tema de que es poco creíble.
Lo que es poco creíble (part 1) son las relaciones de toda la vida y el amor eterno de las relaciones estables a largo plazo. Que diferenciar atracción de cariño después de X tiempo es tan difícil que nos costaría marcar la línea que las separa.
Lo que es poco creíble (part 2) es que dos personas sean amigas, trabajen juntas (y qué trabajo, full time implication) y "convivan" (en cierta manera, eso hacen en la redaccción) compartiendo sus dolores de cabeza durante tantos años.
Sí, amigos, estoy diciendo que la química nos puede.
Y que lo de Erika y Mikael cuela, y que da juego, y que le pone salsa a un personaje - Bloomkvist - que, a mi parecer, es tan interesante como un perezoso en hibernación.
¿El marido de Berger? Bueno, hay ciertas cosas en la vida que vienen dadas por circunstancias que no podemos controlar. Si ella es feliz, el marido es feliz. No se la ha robado para siempre, sólo sabe que su mujer necesita esa terapia y él no es tan egoísta como para prohibírsela. En las relaciones todo son acuerdos.
Y Erika se convierte en pseudopolígama, y eso es totalmente maravilloso. Espero que Laura no me fusile.
pd. Laura, yo también creía que el casting de Millennium era bastante púrria. Luego pensé que la sensación venía dada por la ausencia de las caras guapas de Hollywood. No lo sé, ahí lo dejo.
Tot i que la violència de gènere que porta amb ella la degradació personal, l'humiliació, el deshonor, la deshonrra, el despreci, etc., encara trobem casos com el de Violeta Santander, agradida per la seva parella sentimental. Va ser defensada pel professor Neira de l'atac d'Antonio Puerta, qui va estar durant 8 mesos hospitalitzat i gairebé donat per mort per culpa de l'agressió.
Al vídeo es veu i s'explica clarament com succeeixen els fets. Despres de tot, Violeta segueix defensant a Antonio Puerta, el seu agressor i parella, igual que ho va fer al judici que ha acabat tancant a aquest maltractador 7 mesos a la presó. Després de tot el segueix defensant a capa i espasa a tots els programes del cor on va, i a totes les aparicions que fa públicament.
Acostuma a passar. Algunes defensen l'agresor per por, però altres pateixen l'anomenat 'síndrome de la dona maltractada'. Desitjaria que prenguessim com a exemple algú com el cas del que parla Bebe a 'Malo'. Ens explica una situació de maltractament, i ens explica que hem de tenir força per valorar-nos. S'està més tranquil si ell no hi és, el sol surt quan marxa. La ràbia del mal que ens han fet ens servirà per lluitar contra ell. Ningú és millor que ningú. La gent que maltracta és dèbil i ningú té l'obligació de aguantar-ho. Sovint aquestes històries tant tristes es barregen amb lligams com la familia o els fills. Hem de pensar que qui no està bé per cuidar de sí mateix no pot cuidar de ningú:
Apareciste una noche fria con olor a tabaco sucio y a ginebra el miedo ya me recorría mientras cruzaba los deditos tras la puerta Tu carita de niño guapo se l'ha ido comiendo el tiempo por tus venas y tu inseguridad machista se refleja cada día en mis lagrimitas
Una vez más, no por favor que estoy cansá y no puedo con el corazón Una vez más, no mi amor por favor, no grites que los niños duermen Una vez más, no por favor que estoy cansá y no puedo con el corazón Una vez más, no mi amor por favor, no grites que los niños duermen. Voy a volverme como el fuego voy a quemar tus puños de acero y del morao de mis mejillas sacar valor para cobrarme las heridas. Malo, malo, malo eres no se daña a quien se quiere, no tonto, tonto, tonto eres no te pienses mejor que las mujeres Malo, malo, malo eres no se daña a quien se quiere, no tonto, tonto, tonto eres no te pienses mejor que las mujeres
El dia es gris cuando tu éstas y el sol vuelve a salir cuando te vas y la penita de mi corazón yo me la tengo que tragar con el fogón mi carita de niña linda se ha ido envejeciendo en el silencio cada vez que me dices puta se hace tu cerebro más pequeño
Una vez más, no por favor que estoy cansá y no puedo con el corazón Una vez más, no mi amor por favor, no grites que los niños duermen Una vez más, no por favor que estoy cansá y no puedo con el corazón Una vez más, no mi amor por favor, no grites que los niños duermen. Voy a volverme como el fuego voy a quemar tus puños de acero y del morao de mis mejillas sacar valor para cobrarme las heridas. Malo, malo, malo eres no se daña a quien se quiere, no tonto, tonto, tonto eres no te pienses mejor que las mujeres Malo, malo, malo eres no se daña a quien se quiere, no tonto, tonto, tonto eres no te pienses mejor que las mujeres...
Voy a volverme como el fuego voy a quemar tus puños de acero y del morao de mis mejillas sacar valor para cobrarme las heridas. Malo, malo, malo eres no se daña a quien se quiere, no tonto, tonto, tonto eres no te pienses mejor que las mujeres Malo, malo, malo eres no se daña a quien se quiere, no tonto, tonto, tonto eres no te pienses mejor que las mujeres...
Malo, malo, malo eres malo eres, porque quieres Malo, malo, malo eres no me chilles que me duele Eres debil y eres malo no te pienses mejor que yo ni que nadie y ahora yo me fumo un cigarrito y te hecho el humo en el corazoncito porque malo, malo, malo eres, tu malo, malo, malo eres, si malo, malo, malo eres, siempre malo, malo malo eres.
Un altre cas molt diferent és el de Lisbeth Salander, qui no s'arronsa davant de les agressions i es prèn la justícia per la seva mà. Ella posa en pràctica la part de la cançó en que diu que es tornarà com el foc i que cremarà els seus punys d'acer (baja, o el crema viu directament). Potser no és la més habitual, però s'han donat casos de dones que han matat al seu marit agressor després d'aguantar durant molt de temps els maltractaments. El problema en aquests casos és que el maltractador paga amb la vida els excesos, però la maltractada també paga legalment haver-se agafat la justícia per la seva mà.
Tot són formes, i ben mirat, el millor és deixar la justícia en mans dels jutges (justos o injustos) i esperar que si legalment algú no paga la pena merescuda, serà la vida qui li faci pagar.
de cuando Stieg Larsson era periodista - i se'n sortia
El otro día Babelia publicó un texto inédito en España (cómo no, si aquí esas cosas nunca nos interesan) de Stieg Larsson, que como se ha muerto, mola más. El cacho en sí es un artículo sobre el Día D que escribió en sus días de periodista comprometido con el mundo.
El 6 de junio de 1944 permanecerá para siempre en los libros de historia como el día en que tuvo lugar la Operación Overlord, la invasión por parte de los aliados de la Europa bajo el poder de Hitler. El desembarco se llevó a cabo a lo largo de un tramo de costa de 80 kilómetros en las proximidades de la ciudad normanda de Caen. En pocas horas, varias de las sencillas aldeas de la zona entraron a formar parte de la historia mundial.
Per tots aquells qui vulguin saber més del món dels hackers, pels qui no creguin que hi ha hackers bons i pels qui creguin que potser s'ha negativitzat el concepte de hackers us recomano aquesta pàgina web.
Un hacker no és només el qui roba o el qui viola la seguretat personal d'individus sinó que també és aquell qui per exemple amb els coneixements informàtics que té no vol contribuir en el benefici astronòmic de grans corporacions (ni el personal), i els posa al servei de la societat fent, per exemple, software lliure.
En aquesta pàgina podrem llegir una la definició de hacker que no és negativa. Son persones aficionades als ordinadors i amb coneixements en relació a tecnologia i programació. Però com també diu, a mida que s'ha estès l'ús d'Internet ha anat agafant una connotació negativa.
A la pàgina també ens presenten amb nom i cognom i explicació de l'ocupació principal de cadascún als més coneguts hackers, se'ns contesten les preguntes més freqüents i ens fan una breu història de la cultura hacker. Tot plegat posiciona als hackers en un lloc de treball d'una persona normal amb una feina normal. Com ja he comentat el problema el trobem en la definició social que se'n ha acabat fent.
Vaja, la pàgina deu ser tot un manual per Lisbeth Salander.
Estem rodejats constantment d’amenaces, i constantment se’ns violen drets tant bàsics com la seguretat, la llibertat o la intimitat. I no només ens passa entre individus sinó que les autoritats participen d’aquesta violació.
Que cracs! S’organitzen per robar com si s’organitzesin per fer una funció teatral. Defineixen quins seran els papers de cadascú i quin és l’objectiu final. Al carrer, al metro, a casa, per internet, etc. Quans més són, més gran és l’abast i millor la cobertura i el botí. O hi ha més fronts d’operació i/o els fronts són més efectius.
I si diguessis que són Robin Hoods (que robava als rics per repartir-ho entre els pobres) encara s’acceptaria... o ni així. Considero que si la causa és tant justa i noble, ja seré jo qui decideixi si vull contribuir-hi i en quina mesura.
Se’m acudeix però algun cas en que caldria saltar-se les explicacions per que si que ens trobem davant de casos en que no hi ha interesos de benefici personal darrere d’aquesta violació (si considerem el benefici material, el psicològic de pensar que han fet ‘el bé’ no el contariem).
La violació dels drets bàsics abans esmentats mereixen ser violats quan abans ja han estat violats per aquells a qui se’ls hi estàn violant. Amb això vull posar com exemple Lisbeth Salander. Fa investigacions a la xarxa que excedeixeixen els límits legals que se li encarreguen, aquesta és la seva feina. Els resultats de les investigacions que fa a tavés de la xarxa els obté individualment i en colectiu en alguns casos. Lisbeth té format un grup de hackers que treballa en col•laboració amb ella. Com comentavem abans abarquen més i són més efectius. Però en aquest cas, la finalitat és en benedici de la societat, ja que investiguen mafies de molts tipus, investiguen a personal i a governs.
Sí que fan una violació de la seguretat, la llibertat o la intimitat, però és amb la finalitat d’acabar amb il•legalitats i fraus, no en benefici personal. Però legalment són tant delincuents com aquells qui sí que el busquen. Amb això no vull dir que aprovi aqustes pràctiques, però sí que vull mostrar suport en la seva pràctica si és en benefici general de la societat.
La injusticia està a l’ordre del dia, igual que ho està en general l’incompliment de drets i deures. Aquells qui ens veiem afectats per aquest horrible entorn ens haurien d’unir igual que s’uneix el delicte. Tinc l’esperança de que siguem més els qui lluitem per l’ordre i les coses puguin canviar. Unim-nos.
Stieg Larsson está bien. Resultón, adictivo, elaborado. Una trama bien atada y un eslógan sobrevalorador ("La trilogía de culto") lo han mantenido más de dos años en las listas de los más vendidos. True story. PERO
No creo - he dicho creo - que Larsson sea fuera un gran escritor. Me refiero a las palabras. Lo que vende aquí es la historia, unos personajes redondos - ODIO A MICHAEL BLOOMKVIST - y no las palabras bonitas. Y a mí de vez en cuando me gustan las palabras bonitas. Y la poética me vuelve tonta y ciega. *suspiro* ASÍ QUE
Vale, mi madre, tu abuelo, un tío y el panadero lo han leído. Por que el boca a boca es muy poderoso y la historia tiene un magnetismo especial. Porque a todos nos gustaría ser un poco más Lisbeth Salander o tener la vida sexual de Michael Bloomkvist. Ah, sí, y lo de la revista y destapar tramas fiscales y judiciales y poderosas y todo eso también. pd. Post basado en un año y medio de ir a buscar cajas y cajas de Larssons (1, 2 y 3; castellano y catalán) al almacén y reponer como si se fuera a acabar el mundo porque dos horas más tarde, volverían a acabarse.
pd2. Y no me gustan las portadas. Nada. Así que pongo las francesas. He dicho (quejarse es gratis).
Bon any nou 2010! I quan dius que comença aquest bon any? El nou ja l’hem començat fa dies… des d’aleshores ja m’han robat dues vegades. El dia 3 em van obrir el moneder mentre passejava per un mercat, i el dia 8 em van robar al metro un moneder amb les claus del cotxe, de casa i una cable del reproductor MP3. En tots dos casos es va utilitzar l’aglomeració de gent per fer el robatori.
Estic insegura. Al carrer i al metro, i als locals en general, fora de casa. Qualsevol pot robar-me lliurement sense ser atrapat, ni jutjat, ni penat. I jo, em sento insegura, incòmode, dèbil i estúpida.
Mentre tu perds el temps anant a fer les denúncies, perd el temps anulant targetes i demanant còpies... Què fan les autoritats davant d’això? M’avisen per dir-me que han trobat la cartera, em donen un telèfon i ja trucaràs per esbarallar-te amb el policía de torn que trobis per aconseguir que t’enviin el moneder. Truques i et diuen que allà no és i que truquis a un altre número. Aquell és una centraleta i el qui t’atén et pregunta si el que pretens és que et solucioni la paperetai et dona un altre número. Al altre número no et pot atendre ningú dels qui s’encarrega, no hi són cap de les vegades que truques. Quan aconsegueixes parlar ja acabes donaznt per perdunt el moneder, per que el policia que t’atén et diu que no en sap res i que no està al registre, que li demanarà al company i que ja em trucaràn.
En definitiva, ara per ara tot està perdut. El moneder amb les claus vesasaberonpara i el moneder amb els documents i les targetes... no se sap exactament on. No em sento lliure de poder portar determinada roba i complements per guardar allò que porto de valor, si no estic alerta fàcilment poden violar la meva intimitat i seguretat.
I aquests lladres... segueixen lliures, i el pitjor de tot, és que segueixen robant per que saben tot el que poden fer sense rebre un castic legal greu.
they say i'm mental but i'm just confused
thay say i'm mental but i've been abused
they say i'm mental cause i'm not amused by it all
y está escrito by Mr. E, pero podríamos decir by Lisbeth Salander y quedarnos tan anchos.
- Estás enferma.
- Gran conclusión. Así que usted también tiene cerebro. Déjeme contarle algo.
A ver si nos damos cuenta ya de una vez de que todo es mentira, de que en la mente del enfermo todo tiene lógica y que quizás los más enfermos son los que simulan encajar con los cánones mediocres, comunes, corrientes. De que todos son enfermos, y tú más, y yo más aún. Que ya vale de arbitrariedades para quedar bien, de aberraciones llenas de soberbia e hipérboles grandilocuentes.
Que yo tambien tengo un cerebro, y por lo tanto, una enfermedad.
En el siglo ____, los piratas robaban y violaban y entraban a tu casa y te quedabas sin queso y sin perlas, sin hija virgen y sin vino. Y luego, ya en su barco, inspiraban a pleno pulmón la brisa del amanecer con el estómago lleno y el pene satisfecho. Y se sentían libres. Capaces de todo, como dioses del barro y la mugre. Pero dioses al fin y al cabo.
Los hackers también inspiran satisfechos, expertos en pillaje informático y la rapiña virtual, cuando consiguen su botín. Porque siempre tiene que haber alguien que rompa las cosas para que todo mejore. Motivación para tapar agujeros, descuidos e incompetencia.
Que al fin y al cabo, siempre está bien tener a alguien que remarque lo mal que hacemos las cosas.
Luego, les contrataremos.
No nos engañemos. A todo el mundo le gusta el ron, las canciones a grito limpio, las chicas fáciles y los barcos grandes.
Qué va a saber la libertad, si cuando se crece abate despiadada a los demás.
¿Cómo usar la verdad, si cada cuál tiene una o más?
No existen las reglas de tres en las ciencias sociales.
Y volvemos a perdernos en conceptos difusos y a tener dolores de cabeza. Y les damos aspirinas, a una y a otra, a justicia y libertad, mientras las definimos utópicamente sin haberlas sentido en ningún momento.
Dicen que en el futuro, viviremos en una cárcel de cristal. Que te verán, que sabrán todo de tí. Que nos grabarán por las calles, en los aeropuertos, en el dentista y en la playa. Full time.
Y creo, querido, que la cárcel no está en las calles.
La cárcel - a.k.a. la cápsula, el traje, mi mundo - está en casa. En cada vez que moldeamos preferencias y ponemos en google "vuelos baratos", "receta bizcocho" o "cría de caracoles". Y los míticos ads by Google nos demarcan un horizonte de viajes increíbles, de enciclopedias de cocina y viveros para invertebrados.
Y luego, de repente, aparece un pop-up de señoritas semi-desnudas en pose indecorosa y no, si yo no sé por qué sale esto, sale sólo, cosas del Interné.
¿Malo? Supongo que no. Sólo inevitable. Y tremendamente cómodo. La cárcelde cristal es un hogar.
Si dijera que sí, que és lícito saber datos de los demás, que stalkear los domingos por la tarde es un deporte de alto riesgo meramente dañino, quizás al cabo de unos días de publicar esta entrada la policía llamaría a mi puerta y registraría mi disco duro.
El tema peliagudo es el nivel de intromisión. A pequeña escala, la información puede servir para guardarla en una cajita. Que el efecto placebo del meditar sobre lo ajeno produce un regocijo personal inexplicable, eso ya lo sabes.
Reprodueixo la definició de justícia del Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans: 1 f. [LC] [RE] [FS] Virtut moral per la qual hom té com a guia la veritat, hom és inclinat a donar a cadascú el que li pertany, a respectar el dret. Practicar la justícia. Obrava sempre segons la justícia. Això és de justícia. 2 1 f. [LC] [DR] Allò que s’ha de fer segons dret i raó. Fer justícia. Cal fer justícia a les seves virtuts, cal reconèixer-les. 2 2 f. [LC] [DR] Poder de fer-ho. La justícia divina. La justícia humana. 2 3 f. [LC] [DR] Exercici d’aquest poder. Demanar justícia. Obtenir justícia. 3 f. [LC] [DR] Exercici de la justícia per qui n’està encarregat. Ministre de Justícia. Consellera de Justícia. Administrar justícia. Recórrer a la justícia. 4 1 f. [LC] [DR] Qualitat d’allò que és fet amb equitat. La justícia de la meva petició. La justícia d’una causa. 4 2 [SO] [FS] justícia social Concepte de justícia que incorpora el reconeixement dels drets socials dels individus, atenent no solament a llur treball, sinó també a llurs necessitats. 5 1 m. [HIH] [PR] Oficial municipal de justícia a les ciutats, les viles i els llocs reials del Regne de València. 5 2 m. [HIH] [PR] Al Regne d’Aragó, magistrat reial que tingué l’origen en el jutge o en la justícia de la cort reial.
Existeix la veritat? Existeix, doncs, la justícia? Qui té dret a castigar legalment, són els jutges. Dic legalment per que, en realitat m’estic preguntant el per què la justícia ‘dels jutges’ no acostuma a coincidir amb la justícia del carrer i per què la gent prefereix pendre’s la justícia per la seva pròpia mà.
Un problema està en que alguns jutges acaben resolent la seva feina maquinalment, sense atendre a la possibilitat de fer un estudi paricular de cada cas. Amb això tampoc els vull culpar directament, perque és sabut que el sistema judicial està saturat de feina per la mala gestió d’anys, l’acumulació de resolucions pendents, l’increment de procediments legals a resoldre, etc.
Això em porta a pensar que la gent ja està cansada de patir injustícies, desemparament, tensions, pagar les despeses que genera i esperar. Acaba tirant pel dret i fent el que creu que es just. El problema el trobem aleshores principalment en 2 punts: primer legalment no tenim dret a exercir la justícia (a no ser que siguem jutges) i segon, quan l’exercim acostumem a traspassar els límits legals.
Ens agrada castigar, ens agrada creure que d’alguna manera som ‘totpoderosos’ i tenim el poder de la situació, tenir algú pendent, retornar el mal que un dia ens van fer projectant-lo vers una altre persona...
La gent no creu en la justícia. Jo tampoc. Per això ens la prenem per la nostre mà i... sí castiguem, i ho fem amb la pena màxima i ens agrada. I el que és putjor de tot... ho trobem just.
"Un quejido, sordo y entrecortado al comienzo, semejante al sollozar de un niño, que luego creció rápidamente hasta convertirse en un largo, agudo y continuo alarido, anormal, como inhumano, un aullido, un clamor de lamentación, mitad de horror, mitad de triunfo, como sólo puede haber brotado en el infierno de la garganta de los condenados en su agonía y de los demonios exultantes en la condenación."
