Reprodueixo la definició de justícia del diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans (edició de 1996): Virtut moral per la qual hom té com a guia la veritat, hom és inclinat a donar a cadascú el que li pertany, a respectar el dret, una de les quatre virtuts cardinals. || Allò que s’ha de fer segons dret i raó; poder de fer-ho; exercici d’aquest dret. || Exercici de la justícia per qui n’està encarregat. || Qualitat d’allò que és fet amb equitat.
Qui té dret a castigar legalment, són els jutges. Dic legalment per que, en realitat m’estic preguntant el per què la justícia ‘dels jutges’ no acostuma a coincidir amb la justícia del carrer i per què la gent prefereix pendre’s la justícia per la seva pròpia mà.
Un problema està en que alguns jutges acaben resolent la seva feina maquinalment, sense atendre a la possibilitat de fer un estudi paricular de cada cas. Amb això tampoc els vull culpar directament, perque és sabut que el sistema judicial està saturat de feina per la mala gestió d’anys, l’acumulació de resolucions pendents, l’increment de procediments legals a resoldre, etc.
Això em porta a pensar que la gent ja està cansada de patir injustícies, desemparament, tensions, pagar les despeses que genera i esperar. Acaba tirant pel dret i fent el que creu que es just. El problema el trobem aleshores principalment en 2 punts: primer legalment no tenim dret a exercir la justícia (a no ser que siguem jutges) i segon, quan l’exercim acostumem a traspassar els límits legals. Ens agrada castigar, ens agrada creure que d’alguna manera som ‘totpoderosos’ i tenim el poder de la situació, tenir algú pendent, retornar el mal que un dia ens van fer projectant-lo vers una altre persona...
La gent no creu en la justícia. Jo tampoc. Això ens porta a voler decidir què és i què no és just, i aleshotres es produeixen càtics com el de Lisbeth Salander al seu segon tutor. Està bé? És just? Existeix la veritat? Existeix, doncs, la justícia?
Les respostes a les preguntes formulades abans poden ser molt variades i complicades. Personalment crec que almenys el càstic és bastant equilibrat... Tots dos quedaràn marcats de per vida tot i que de maneres diferents; Lisbeth quedarà marcada almenys psicològicament (tot i que costi de creure sent freda com és), però ja s’encarrega de que el tutor també quedi marcat físicament pel tatuatge que portarà de per vida a l’estómac, el de ‘Sóc un sádic porc, fill de puta i un violador’.
Caín de Saramago o when the evil realize they’re not as evil as they thought
"Qué diablo de Dios es éste que, para enaltecer a Abel, desprecia a Caín." J. Saramago
Matar a una persona no es injusto. Caín mató a su hermano y no es injusto.
Las personas necesitamos reconocimiento. Palmaditas en la espalda y húrras y yupies. Y puede que otro tenga más húrras y yupies, y llegue la ofuscación y todo se hunda de repente como si cayéramos hacia el centro de la tierra. Y el desespero ayuda, el desespero empuja a rasgar las paredes del agujero con rabia en el camino hacia la luz. El orgullo hace aferrarse más duramente, como si aquello fuera lo último, lo más importante. Y Caín mata a Abel porque para él no hay palmaditas y para su hermano sí. Más o menos.
Luego Dios permite. Luego Dios omite y sentencia. A su parecer. Y Caín viaja adelante y atrás, errante y perdido; tal y como le fue sentenciado por la justicia divina, observando. El ostracismo le permite analizar y oh, dios, la justicia es bastante relativa cuandose trata del señor, también conocido como dios.
¿Qué perversión hay en matar a un hermano cuando un dios aniquila ciudades enteras? ¿Qué perversión hay en anhelar y aspirar al reconocimiento cuando un dios omite constantemente el bien e impone castigo absoluto incluso para los inocentes? ¿Cómo accede el ser todopoderoso a caer en el juego ruin del laissez faire ante el supuesto mal?
Caín se pregunta. Se pregunta y cuestiona. Y vuelve a observar. ¿Quién dijo que Dios es justo? ¿Quién había dicho que Satán era El perverso?
Si alguien sabe dónde se encuentra la fina línea que separa el bien del mal, que avise.
Fa dies des de que un grup de joves d'una agrupació d'estudiants (que no ve al cas) va penjar a l'aparador de la botiga de roba on treballo un cartell on apareixia una noia jove, guapa, molt prima i vestida a 'la moda', seguint el perfil majoritari al que aspira i vol pertànyer la majoria de la població en general, sense fer distincions de sexe i edat. El missatge deia quelcom similar a 'les talles petites són violència de gènere'.
I això no és violència? Calia fer la reivindicació enganxant un cartell i deixar l'aparador ple de cola i fer la pintadeta amb un esprai? Calia? No hagués estat més ecològic, menys emprenyador i més efectiu (tot i que més perjudicial per la botiga en qüestió, més costós per el grup i menys directament efectiu amb l'intent de solució de la causa) fer una xarrada-debat o mostrar un reportatge explicatiu davant de la botiga? O encadenar-se davant de la fàbrica de roba, per exemple, segur que algú els hauria anat a gravar o a fer fotografies i encara haguessin sortit a les notícies!
A més a més, el més graciós de tot és que ho van fer a plena llum del dia, i ningú els va dir que paressin. ni ningú em va avisar a mi, que era dins de la botiga casualment mirant cap a fora... la gent mirava cap a l'aparador, i no entenia per què, i al acostar-me a mirar veig un grup de tres encaputxats amb una galleda, una escombra i un esprai que passen per davant de la porta a pas decidit... Que han anat cap allà? Preferiria que m'haguessis dit un 'quina putada', ara només falta que em diguis que 'no ha quedat tant malament...'.
La meva reacció immediata és arrancar el cartell i maleir-los per haver pintat de cola mig aparador i haver pintat a l'altre meitat un símbol de la dona ( ♀ ) amb esprai. Clarament el missatge es dirigia a la 'sobrepressió' que s'exerceix socialment a la dona, que és qui principalment rep aquest pes social d'haver de ser guapa, prima i anar a la moda. I, tot i ser dona, quina gràcia haver-ho de netejar...
Però hi segueixo pensant. Fa dies que hi penso. Si defenseu una causa tant noble com la que diu el cartell, no us tapeu la cara, i no intenteu defensar-ho com si fóssiu uns vàndals. Jo us ajudaré. Però no fent pintades ni enganxant cartells.
El que crec que cal reformar primer és la societat, hem de canviar els cànons de bellesa actuals que porten conseqüències físiques humanes, empresarials, socials, etc. Socialment es premia el sacrifici humà per aconseguir resultats moralment ridículs, vull dir que per exemple, es deixa de menjar per perdre pes radicalment aconseguir per ser prim i agradar més. Val la pena aquest sacrifici?
Si socialment no busquem aquest cànon, no caldria fabricar la roba de la mida que es fabrica (per exemple, als estats Units, el que aquí de mida és una talla mitjana, allà és petita) i les empreses que distribueixen la roba no l'oferirien (si es poden elegir les talles que es compren) ni les inclourien als paquets (quan es venen paquets tancats amb un assortit determinat de talles que acostuma a estar compost per el doble de les centrals respecte les de les puntes, per exemple 2 petites, 4 mitjanes, 4 grans i 2 extra-grans).
Canviem la nostre forma de pensar per deixar de maltractar-nos (fent coses que no són sanes, ni aconsellables i que sovint tampoc volem fer) i canviaran les empreses l'oferta de producte. El problema no és de les empreses que ho fabriquen (si no tingués públic no ho fabricarien), ni de les empreses que ho comercialitzen (són el vehicle entre productor i consumidor) ja que per molt que deixessin de produir i vendre talles petites, sense canviar la forma de pensar de la societat, la malaltia social del 'culte a l'estètica', no es curarà la societat i els malalts seguiran existint.
Les talles petites per mi no és violència de gènere. Els cànons de bellesa i la pressió del compliment són imposats socialment i aquests, sent contra la nostre voluntat real (com són, ja que no us enganyeu, tots volem ser acceptats per com som i sense fer esforços, però si cal canviar també ho fem) tampoc és violència de gènere. La violència de gènere és quelcom diferent al que aquest grup de joves reivindica, i barrejar termes d'aquesta manera és demagògia.
Segur que ens en recordem de la fotografia d’Oliviero Toscani, el fotògraf italià que és conegut principalment per les seves sempre comentades campanyes publicitàries... Creieu que això és violència de gènere?
Vist amb els seus ulls, aquesta imatge és violència visual, i desitjo que ens serveixi per pensar com acabar amb la violència de gènere de debó (entèsa més enllà del maltractament físic d’una persona vers una altre, incloent la no física i l'exercida d’un cap a un mateix). Pel que fa a 'les talles petites', crec que la solució és la mateixa: entre tots hem de repensar el món.
Elige entre racionalidad e instintos. Y luego responde si la perversión es justa. Que si tatuar y sodomizar y humillar es justo o encerrar en prisión y poder salir de ella pagando una nimia cantidad de dinero es justo. Que si hay justicia psicológica en el encierro, que si cuando salga a lo mejor te pilla en un callejón oscuro y se venga y te revienta y seguirá pensando que eres una hormiga, porque por eso te pisó la primera vez.
Y está la enfermedad. La marca. Eres una persona, un ser humano que se mueve y vive porque eso es lo que nos ha tocado hacer. Sobreviviendo, es lo que le ha tocado hacer.
Así que pervierte libremente, permítetelo, porque eres tan hormiga que probablemente nadie venga a ayudarte. Nunca lo han hecho, y la experiencia te guía y se mezcla con una rabia nacida de la impotencia que hace ya demasiados años que soportas. Los papeles dicen tanto y las acciones tan poco. La crueldad ha sido extrema en primera instancia y tus actos parecen en esta historia extremamente desubicados, retorcidos y siniestros.
Y el ruido de la aguja tatuando insultos seguramente sigue amartillando su cerebro.
Quants estudis es fan a l'any sobre la violència de gènere? Quants informes? Quantes enquestes? Quantes manifestacions? Quantes denúncies? Quantes vegades s'han fet perfils dels agressors de violència de gènere? I quantes vegades de víctimes? Quants estan patint, pateixen i patiran violència de gènere? Quants han mort?
No crec en els números per què no crec que realment reflecteixin la realitat. No crec tampoc en algunes de les solucions que es plantegen a aquesta gran problemàtica, per que no crec que una persona que ha maltractat recondueixi el seu comportament pel fet de ser detingut i castigat amb penes de presó, per exemple.
Un índex de denúncies no reflecteix realment un problema social com el del maltractament, entre altres motius, per què moltes de les persones maltractades no denuncien per raons culturals. A més, nonomés les dones consideren que han d'aguantar el que sigui del seu marit, ja que li pertanyen i estan sotmeses a la seva voluntat, per por, pels diners, etc. També els homes, cada vegada més són víctimes de la violència de gènere, i no volen denunciar que la seva dona els maltracta, ja no físicament, sinó psicològicament.
Un país amb més denuncies per maltractaments no és per definició un lloc on hi ha més maltractaments, no és més que la prova de que més gent creu en el sistema legal i penal per resoldre aquesta situació. La Llei Integral sobre la violència de gènere de finals de 2004, ha fet que més gent denuncii al nostre país, i que més homes també reconeguin que són víctimes del que històricament eren gairebé úniques protagonistes les dones (també per que s'ha reconegut la violència no física, és a dir psicològica com a violència de gènere). Tot i això, no han disminuït ni les denuncies, sinó que han augmentat les morts i persisteix la sensació d'indefensió. Una possible explicació al augment de les morts és que al estar més estrictament controlada la violència, els agressors només tindran una única ocasió per fer 'justícia', així que les agressions són més contundents. Tot i això, el que cal és evitar la violència, no deixar que es produeixi, i si es produeix no deixar-la sense càstig.
La pregunta que em faig cada vegada més, és si en lloc de solucionar el problema no en creem de nous i empitjorem algunes situacions (no vull dir amb això tampoc que tot sigui negatiu, també han millorat o solucionat la seva situació algunes persones). El que ara ven és dramatitzar els casos, mediatitzar la violència de gènere, que més que un dret a protecció i emparament, acaba sent una font de beneficis i lucre per alguns.
Tot plegat sona pessimista, però no tant si em quedo amb la idea de que violència de gènere sempre n'hi ha hagut, n'hi ha i n'hi haurà, però la gent cada vegada està més mentalitzada de que pot actuar a nivell legal i no està obligada a aguantar aquesta situació, i que cada vegada hi ha més mesures per poder combatre-ho. A més, sumar idees porta a un front més comú per combatre des de més fronts i les possibles solucions són més, i el poder i la pressió social també és superior.
Que per dir les coses en veu alta tampoc es solucionen, però sí que els problemes semblen més visibles. Això no significa però, que hagi crescut el problema, sinó que ha sortit del silenci.
"Un quejido, sordo y entrecortado al comienzo, semejante al sollozar de un niño, que luego creció rápidamente hasta convertirse en un largo, agudo y continuo alarido, anormal, como inhumano, un aullido, un clamor de lamentación, mitad de horror, mitad de triunfo, como sólo puede haber brotado en el infierno de la garganta de los condenados en su agonía y de los demonios exultantes en la condenación."
